Mor Enric Barbat, un dels Setze Jutges, a l'edat de 68 anys.

Enric Barbat, un dels components del grup de folk català Els Setze Jutges, ha mort avui a Menorca a l'edat de 68 anys.

Barbat, que d'ençà la dècada dels setanta vivia a Menorca, s'havia allunyat de les aparicions públiques, i una de les últimes vegades que es va deixar veure va ser al Parlament l'any 2007, amb motiu de l'entrega de la Medalla d'Honor als Setze Jutges, per la seva contribució a la cultura catalana.

Barbat, nascut al barceloní barri de Gràcia l'any 1943, va passar a formar part dels Setze Jutges –un grup que havia nascut per impulsar la Nova Cançó i la música en català– l'any 1963, després que els fundadors Josep M. Espinàs i Miquel Porter i Moix decidissin retirar-se per deixar pas a cantants professionals. Els companys de grup de Barbat en aquesta aventura van ser Delfí Abella, Pi de la Serra, Guillermina Motta o Joan Manel Serrat, entre d'altres.

Fortament influït per la cançó francesa, especialment per Brassens, el testament musical de Barbat es resumeix en cinc discos: Enric Barbat (1971), Núvols de setembre (1976), Erre Hache Positivo (1977, el seu únic disc en castellà) Quatre (1983) i el darrer, Camins privats, de l'any 2006.

El proper 19 de desembre s'acompliran 50 anys del primer recital que van oferir els Setze Jutges al barri de Sant Gervasi de Barcelona, a la seu de la Institució Cultural del CIC (abans coneguda com a Centre d’Influència Catòlica Femenina - CICF). Per celebrar aquesta efemèride, el proper 19 de desembre es portarà a terme un acte commemoratiu a la Sala Joan XXIII de la ICCIC (Via Augusta, 205), a Barcelona, on de ben segur que hi haurà un record per a Barbat.

En l'acte es preveu que hi siguin presents altres membres dels Setze Jutges, com Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, Joan Ramon Bonet, Martí Llauradó i Maria Amèlia Pedrero.

http://www.ara.cat/cultura/Mor-Enric-Barbat-Setze-Jutges_0_607139404.html

també podeu llegir:

http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/muere-los-anos-enric-barbat-uno-los-setze-jutges-1264742



Els qui vénen


(Joan Margarit - Enric Barbat)


Han carregat maletes i farcells,
la llarga nit arrossega la son;
tristos, suats, noten buits els budells,
rància es l'olor que surt dels vagons.

De matinada s'aturarà el fosc tren
ple d'homes adormits i sense feina,
els deixarà perduts en els andens...
són moltes mans buscant una eina.

Són desterrats dels camps on a l'estiu,
cremat el cos, segaven sota el sol,
i per la plaça fent el rotllo a l'hivern
dels qui esperen un treball qualsevol.

Ara convencen els altres caminants
quan sense ofici roden per la ciutat
portant als ulls com un antic senyal
la por del gos apedregat.

Van per les obres, pels molls, pels mercats
o pels gelats tallers de l'extraradi
gastant-se els pobres ossos ja gastats
pels pedregars de l'anònim salari.

Ara,seran els anys per oblidar
camps i corrals, l'olor de la taverna,
els marges, l'herba, la remor del vent,
de tant en tant escriure amb mala lletra.

Tramvies plens entre boires i fum
quan tornen fatigats cada capvespre
i en l'alta mar d'estrangers costums
una antiga suor de segles.

Fins que serà per fi el temps del repòs
el dia que vindrà l'últim jornal
i un cop a dins del sindicat dels morts
descansaran als marges suburbials.

Ningú no sabrà si els últims pensaments
volaren cap enrere, cap als camps,
quan els llençà la vida el fons del clot
de pixums i deixalles que és la mort.

S'ha tirat massa terra damunt l'home,
damunt l'antic dolor avantpassat
i encara avui el descendent del pobre
amb el cap baix carrega el sac.

I tots sabem callar plens d'impotència
quan en nom d’una nova renaixença
s'escup al front del homes humilIats
l'antic gargall girant l'esquena.

Quan arriben cada alba en els llargs trens
els qui han d'escriure i no en saben gens.